Part de mi
Periodista, però no per vocació. Potser hauria de dir escriptora. Nascuda a Barcelona i adoptada a Sant Cugat, sorpresa per la força de les paraules i amb moltes ganes d’aprendre. La poesia representa aquell trosset de mi que tan sols es deixa veure en la intimitat, o en algun racó de l’infinit on-line. No m’ho tingueu en compte i que em perdonin els grans mestres. Dono molt i sempre m’exigeixo més del que puc donar. Poc a poc, ens menjarem el món.
Las personas del verbo, de Gil de Biedma, dóna nom a aquest racó.
T’agrada Luís Garcia Montero? I Joan Margarit? Son els meus autors. No hi ha res que escriguin que no m’agradi. Aqui et deixo els dos en un.
MERECE LA PENA
(UN JUEVES TELEFÓNICO)
«Trist el qui mai no ha perdut
per amor una casa»
Joan Margarit
Sobre las diez te llamo
para decir que tengo diez llamadas,
otra reunión, seis cartas,
una mañana espesa, varias citas
y nostalgia de ti.
…
L’absent
Ara que ja són més els no records
que allò que havíem de compartir, repasso,
faceciós, el que no sé de tu
per confegir un retrat que m’acompanyi.
Que extranys els mecanismes del desig,
les excuses dels anys i aquest misteri
que et fa present quan no et correspondria
per emplenar, potser, una altra absència.
Però la vida sempre té raó
i en aquest compte estricte a fons perdut
de tant en tant hi apareixes,com una
relíquia de mi que ningú més
que jo no pot acceptar ni comprendre.
Quan te’n vagis de nou no em sentiré
ni trist ni desolat, només, tal volta,
una mica ignorat i més sotmès
a una lleu i ubtil malenconia.
Miquel Marti i Pol
Gràcies per fer-me recuperar un espai virtual que tenia pràcticament oblidat.
Mis personas del verbo
Com descriure, amb paraules,
la malenconia d’allò viscut, allò perdut.
L’oblit de la tendresa a canvi d’una mica d’un mateix.
Perquè per estimar, primer és necessari estimar-se.
I per estimar-se, és necessari conèixer’s.
Un cop un és un mateix,
és capaç de proporcionar amor,
estimació,
tendresa,
certesa.
El passat no em fa sentir orgullós,
però sí una mica més savi.
Continuo sabent que ets tu.
Ningús més que tu.
Però ara també sé que sóc jo.
Un pas que em fa ser capaç
de ser més valent que mai
i de no tenir por a ser feliç.
Vaig sacrificar l’amor
per aprendre a caminar sol.
I un cop al final del túnel
no m’arrepenteixo de res.
Sense la força que madura dins meu
no sóc jo.
I sense mi
tampoc hagués existit un tu.
Ara sé com sóc.
I no tinc por de ser qui sóc.
Estic preparada per buscar l’amor.
Ara sé que no em perdré entre els teus braços
sense saber de mi.
Ara sóc capaç d’estimar
sense condició.
Anònim.
*No voy a sentirme mal
si algo no me sale bien
he aprendido a derrapar
y a chocar con la pared
que la vida se nos va
como el humo de ese tren
como un beso en un portal
antes de que cuente 10.
Y no volveré a sentirme extraño
aunque no me llegue a conocer
y no volveré a quererte tanto
y no volveré a dejarte de querer.
(Fito, Antes de que cuente diez)
y empecé a ser fuerte como no a ser valiente
y empecé a correr sin pensar en el ayer
y empecé a ser fuerte a llevarme la corriente
y empecé a comprender que la vida son dos días
y que el miedo no te deja andar ni ver
no te deja andar ni ver
(Hanna, Como la vida)
a.b.f.