Les cames tremolen
com en el seu dia va tremolar un braç
amagat sota una petita mentida
tenyida d’una nit especial.
Els llavis tallats
com sempre que es trobaven
com si res hagués canviat
en una cantonada habitual.
Fred d’hivern que gela els ossos.
O són els nervis?
Càlida malenconia que t’abraça.
O són els records?
Retrobar, que no trobar,
és destapar i desempolsar
aquella caixa bella (no vella)
que guardes com un tresor.
I que no goses obrir
per por al dolor,
per por al ressentiment,
per aquella espurna de culpa
que et recorda els errors comesos,
les paraules no dites a temps,
els sentiments provocats.
Aquell tu que tant odies
i que tant canviaries,
però que, a la vegada,
tant et va ensenyar,
tant et va guiar.
Passen els anys
però la primera mirada,
la primera paraula,
el nus a l’estómac,
són els mateixos.
I, tot i que aquest
saps que és el teu moment,
i que ara només pots estar amb tu
i amb tu mateixa,
et fa feliç
veure que algú és feliç.
I que en aquest algú
veus més, molt més, de tu.
Ara navego en solitari
perquè aquest és el meu camí
i el meu destí
que sé que haig d’assolir,
com un repte, com una meta.
Però em fa somriure
pensar en (re)trobar aquell somriure
algun dia.
a.b.f.
