A.B.F.

El blau i el verd de les escates del mar s’enreden i juguen amb la primera línia de pedres mullades, abraçades per les ones. Alguna silueta encara reposa i gaudeix de l’última hora de la tarda, que cobreix amb ombres, a poc a poc, de punta a punta, la platja.

L’olor de sal es pot sentir amb els ulls, es pot palpar amb les mans en les barques que descansen adormides sobre la sorra, esperant poder sortir a ballar amb les ones i amb els peixos i a dibuixar els horitzons que pinta l’artista quan es pon el sol.

Les darreres pinzellades de tendresa de la jornada marxen, mandroses. Resseguint amb els peus les pedres afilades de la pell de Sa Tuna, hom pot olorar les seves pors i els seus somnis. I una elegància innata que desperta la curiositat del foraster i torna boig d’amor aquell qui tindrà la sort de veure com demà hi torna a sortir el sol.

A.B.F.

la malenconia d’allò viscut, allò perdut.

L’oblit de la tendresa a canvi d’una mica d’un mateix.

Perquè per estimar, primer és necessari estimar-se.

I per estimar-se, és necessari conèixer-se.

Un cop un és un mateix,

és capaç de proporcionar amor,

estimació,

tendresa,

certesa.

El passat no em fa sentir orgullós,

però sí una mica més savi.

Continuo sabent que ets tu.

Ningús més que tu.

Però ara també sé que sóc jo.

Un pas que em fa ser capaç

de ser més valent que mai

i de no tenir por a ser feliç.

Vaig sacrificar l’amor

per aprendre a caminar sol.

I un cop al final del túnel

no m’arrepenteixo de res.

Sense la força que madura dins meu

no sóc jo.

I sense mi

tampoc hagués existit un tu.

Ara sé com sóc.

I no tinc por de ser qui sóc.

Estic preparat per buscar l’amor.

Ara sé que no em perdré entre els teus braços

sense saber de mi.

Ara sóc capaç d’estimar

sense condició.

A.B.F.

y un cielo de plata,

que arrastra la lluvia hasta el horizonte

con la fuerza de las olas

rompiendo en las rocas,

y besa a los árboles con ternura,

dejando

el silencio más suave,

y la luz más clara,

en una pálida noche de sueños.

A.B.F.

No negaré l’atracció que em desperta la idea d’escriure per arribar a ser escriptor i escriure un llibre. I menys quan hi tens traça. Però deixarem aquesta fita a banda, ja que crec que si arriba, hauria de ser un efecte colateral de la primera finalitat d’escriure: conèixe’m.

Diuen que en aquesta vida s’ha de plantar un arbre, acció que ja he complert quan vaig inaugurar l’escola on vaig créixer durant cinc anys; tenir un fill, acció que espero complir algun dia; i escriure un llibre. Tornem al mateix punt. Crec que qui va pronunciar aquesta frase no es referia al fet d’escriure un llibre, sinó al significat que comporta el fet d’escriure un llibre. Escriure un llibre suposa un viatge introspectiu a l’interior de l’individu, un viatge d’anada i tornada, l’obtenció d’una idea, el treball d’un procés i la consecució d’unes conclusions que fan créixer l’home de la ploma, aquell qui les ha escrit, l’escriptor. Si el lector aconsegueix compartir tot això amb l’escriptor, tenim un llibre. Però no un llibre qualsevol, sinó un llibre que suposa un esforç en tots els sentits per qui l’escriu: anímic, sentimental, personal, laboral. Un viatge que com a resultat obté de fruit un llibre.

Tornem al principi. Quan creixes, un dels grans passos en superar l’adolescència és deslliurar-se dels prejudicis i etiquetes envers un mateix. És veritat que vivim en una societat on tendim a etiquetar els altres al primer cop d’ull. Però sovint, aquesta crueltat també l’exercim envers nosaltres mateixos. El rol adquirit a l’escola, amb els pares, l’entorn social, creen una imatge al nen-adolescent d’ell mateix que, a vegades, no es correspon amb la realitat. En aquest cas, l’adolescent arriba un punt que quan comença a créixer se sent incòmode amb ell mateix, amb el seu paper. El pas de deslliurar-se d’aquest paper imposat pels altres i, sobretot, per un mateix és el més important. També és aterrador. Moltes de les coses que creies que eres, en realitat, no ets, molts dels adjectius que creies que et definien, eren només allò que t’agradaria ser o allò que els altres creien que eres. Però si mires més enllà de la por, també és immensament satisfactori. Comporta il·lusió poder construir un nou tu, però aquesta vegada amb arrels, amb ciments, aquell tu que ets de veritat. Que on vull anar a parar? Dons que per construir aquest tu a vegades n’hi ha prou amb deixar-se portar i fer-se la gran pregunta. Qui sóc? Com sóc? Com vull ser? Què busco? Aquest és un primer pas amb el que molts en tenen prou.

Però per arribar a definir aquest jo que tant necessites per autoafirmar-te i saber qui ets, per saber què vols, sovint es necessita anar més enllà. És aquí, en aquest punt, on entra el rol d’escriure. Jo vull anar més enllà i conèixer més de la persona que hi ha dins meu. Amb totes les seves pors, impotències i límits. En vull saber més. Per això escric. En aquest full hi ha molt més de mi del que hi pugui haver mai en la meva imatge del mirall.

Les persones del meu voltant que es troben en una situació similar a la meva i es pregunten: Què vull fer? Què més puc estudiar? Com puc completar la meva formació? De què m’agradaria treballar? Sovint la seva resposta és: No ho sé, no sé què vull fer, no hi ha res que em motivi prou. Aquesta és la barrera personal més immensa que ens trobarem al llarg de la vida. L’Autodefinició. Un repte, una meta. Una ciència mai exacte. Un camí que provarem de traçar a través d’aquestes línies.

A.B.F.

espurnes d’emoció,

tonelades de cansament,

i aquella escena al final del dia

que et convenç que tot ha valgut la pena.

Comoditat en un lloc incòmode,

conformitat en la dificultat.

Deixar de ser un estrany

per ser un estrany més.

Sensació de trobar el teu espai

en un racó que mai podrà ser de ningú.

Nova York

t’atrapa i t’enganxa,

t’intoxica i t’enamora,

et persuadeix i t’allibera,

et relaxa i t’accelera,

t’ailla i et connecta,

et desordena i t’ajuda a trobar-te.

Et fa estimar-la,

i necessitar-la,

i t’ajuda a entendre

la identitat en la immensitat,

el tu en un tot.

I tot té sentit.

O, si més no, significat.

A.B.F.

Coged las rosas mientras podáis;

veloz el tiempo vuela.

La misma flor que hoy admiráis,

mañana estará muerta. (…)

Que tú estás aquí,

que existe la vida y la identidad,

que prosigue el poderoso drama

y que tú puedes contribuir con un verso.

de compartir amb tu

un tros de la seva vida

sabran, com jo sé,

que la dolçor de les teves paraules

no et fa sentir mai sol.

Recordaran, com jo recordo,

els mil moments que ens has fet riure

i que ajuden a superar qualsevol malson.

Valoraran, com jo valoro,

l’alegria que desprenen els teus ulls

i que ens empeny a destins llunyans

durant instants perduts i trobats

en viatges i racons de món

que hem explorat plegats.

Somriuran, com jo somric,

quan pensin en records empolsegats

guardats a les golfes,

potser de Bolvir,

i en rierols de muntanya,

potser també a la vora d’un llac,

i en fotografies velles

de bicicletes i berenars despreocupats.

Què millor que sumar

50 anys o 50 moments o 50 instants, …

El que sigui

mentre puguem ser recordats

com l’Anna.

Sempre amb un somriure

i felicitat.

A.B.F.

com en el seu dia va tremolar un braç

amagat sota una petita mentida

tenyida d’una nit especial.

Els llavis tallats

com sempre que es trobaven

com si res hagués canviat

en una cantonada habitual.

Fred d’hivern que gela els ossos.

O són els nervis?

Càlida malenconia que t’abraça.

O són els records?

Retrobar, que no trobar,

és destapar i desempolsar

aquella caixa bella (no vella)

que guardes com un tresor.

I que no goses obrir

per por al dolor,

per por al ressentiment,

per aquella espurna de culpa

que et recorda els errors comesos,

les paraules no dites a temps,

els sentiments provocats.

Aquell tu que tant odies

i que tant canviaries,

però que, a la vegada,

tant et va ensenyar,

tant et va guiar.

Passen els anys

però la primera mirada,

la primera paraula,

el nus a l’estómac,

són els mateixos.

I, tot i que aquest

saps que és el teu moment,

et fa feliç

veure que algú és feliç.

I que en aquest algú

veus més, molt més, de tu.

Ara navego en solitari

perquè aquest és el meu camí

que sé que haig d’assolir,

com un repte, com una meta.

Però em fa somriure

pensar en (re)trobar aquell somriure

algun dia.

A.B.F.

Preciós, somrient,

i a la vegada, colpidor i cruel.

El teu retrat em mira

i em rosega les entranyes.

Pensant,

en allò que no vas ésser,

en tot allò que haguessis pogut ser.

Destí cruel

o cruel destí.

Que no et deixa viure

però tampoc morir.

Pensar en tu és pensar en passat,

però pensar en tu és pensar en vida.

Espurnes de tu recorren records,

imatges borroses,

fotografies velles,

i no tan velles.

No seria el mateix si haguessis estat, viscut.

No té sentit.

Tu no has pogut ser més,

has deixat el llibre inacabat.

Sovint et penso i et somio.

Penso com series.

Que seria de tu si fossis aquí.

I et dono vida dins meu.

Segueixes vivint en somnis i records.

En il·lusions.

Però t’imagini alt o baix,

sempre ets el camí a seguir.

La persona en què em vull convertir.

El que està al final del camí.

Tot el que vull ser.

El meu referent.

En vida series company.

Series cosí, amic, fill i amant.

En mort per mi ets referent.

Lluna plena.

Pluja fina.

Nit d’estiu.

Tarda d’abril.

Cel rogent.

Amor pacient.

Passejada per la platja,

trista,

plàcida,

segura,

perfecta.

A.B.F.